Balance del curso 2015 – 2016

Este curso escolar empezó en agosto impartiendo un curso de formación en e-learning para mis colegas de la UNECA/CEPA. En él aprendimos la filosofía de no ir a la Red exclusivamente para navegar y pescar, también para compartir y reflexionar sobre lo que aprendemos y enseñamos. Los profesores se familiarizaron con la plataforma Edmodo y abrimos nuestro blog Terateam y nuestras cuentas en las redes sociales Twitter y Facebook.

No voy a repetir lo mismo del año pasado, pero lo cierto es que es un privilegio estar enseñando en la CEPA y al mismo tiempo aprendiendo en un ambiente multicultural con alumnos motivados y que tienen tantas habilidades y estrategias para aprender lenguas y con los que, además, comparto muchas cosas personalmente.

En el segundo trimestre, por primera vez en Etiopía, he asumido el reto de enseñar a un alumno monolingüe (amariña) y alfabetizado en un sistema de escritura no latino (fidel). Para él he desarrollado ejercicios muy básicos del tipo “ordenar las palabras en la frase” (por ejemplo, “universidad, no, estudio, yo, español, la, en”), “relacionar los pronombres personales con los dibujos de las personas a los que se refieren y poner la traducción en amariña”, “clasificar las palabras de este texto en adjetivos, nombres, verbos, etc.”, “dividir los verbos siguientes en las conjugaciones terminadas en -ar/ -er/ -ir”, “dictado de palabras”, etc. Todo con muchos dibujos y mucha paciencia. He reflexionado mucho acerca de la metodología a emplear y he tirado de mi propia experiencia aprendiendo amariña (compartimos muchos errores) y de lo que aprendí en mis primeras clases con inmigrantes en Valencia Acoge. Han sido de gran ayuda los consejos de mi compañera Azeb (por ejemplo, tomar fotos de su libreta para entender su forma de procesar la información) y la adaptación de algunos rompecabezas que desarrollaron mis compañeros Antonia Navarro y Juan Jiménez para estudiantes de árabe en el Instituto Cervantes de Damasco.

Hemos celebrado en las clases de ELE con mucho éxito el Día Internacional del Libro (23 de abril), el Día Internacional de la Mujer (8 de marzo) y el Día Internacional de la Lengua Materna (21 de febrero).

Una actividad que los alumnos de B2-C1 y yo hemos disfrutado particularmente han sido las presentaciones (power point) sobre temas que a ellos les interesaban o relacionados con su trabajo. Deolinda nos habló de las políticas sociales en América Latina, especialmente las llevadas a cabo por UNICEF; Rodion, sobre las relaciones diplomáticas de Rusia y el ALBA; Martha, de los problemas que acarrea la maternidad infantil; Marcellin, de los planes de desarrollo africanos y Sandrine de su periplo navegando dos años por los mares de medio mundo.  En esta clase hemos tenido también una semana sobre redes sociales y un par de semanas de literatura donde hemos comentado el cuento “Lúnula y Violeta” de Cristina Fernández Cubas (excelente análisis de mi alumna y profe de ELE Larissa) y la obra de teatro “En la otra habitación” de Paloma Pedrero. Dos de las estudiantes han pasado los exámenes oficiales de LPE y DELE B2.  Enhorabuena a todos.

En la clase de A2, mucho pasado con muchos cuentos (wordless books, según el método GPA) y en la clase de B1, mucho subjuntivo, con canciones, juegos de predicción y probabilidad etc. En la clase de A1, en el último trimestre se ha consolidado un grupo muy majo, que espero que no abandonen (tiene mucho mérito empezar una clase a las 5 después de una larga jornada de trabajo).

Hace un par de semanas nos visitó el Embajador de España. Fue una charla amena en la que respondió a muchas preguntas de los estudiantes: las elecciones, las relaciones de España con América Latina, con Etiopía y con la Unión Africana, la posibilidad de hacer DELE en Etiopía, su carrera, etc. El próximo curso invitaremos a otros embajadores latinoamericanos.

Para el próximo curso me gustaría llevar a cabo la iniciativa del café semanal con intercambio lingüístico entre estudiantes nativos de diferentes lenguas, una idea de mis compañeras Azeb y Beletou que yo ya estoy disfrutando con mi alumna y compañera Martha.

Este curso también he hecho un pequeño regalito, un souvenir, cada trimestre al alumno/a que ha asistido más veces a clase y el premio (imán, abanico y delantal olé olé) ha sido las tres veces para Rahel, de la clase de A2, a las 8 de la mañana, ¡bravo!

Los estudiantes dicen que lo que más les gusta de mis clases es la dinámica del grupo, los cuentos y ejercicios de vocabulario.

 

Como formación personal, siempre las redes sociales (este año la novedad de #CharlaEle1). He seguido semanalmente con el amariña, desde septiembre con nueva profesora, Tigist, con la que he aprendido y compartido un montón de cosas. He sacado la acreditación de examinadora de los tres niveles de DELE, un asunto que tenía pendiente desde que salió el MCER y cambiaron los exámenes, y he asistido a un taller del programa de Bachillerato Internacional (IBDP: Spanish A: Language and Literature), que ha sido realmente de gran ayuda para preparar la programación de esa misma asignatura que imparto en la Escuela Alemana (DBSAA). Es más, me ha servido para replantearme mis clases de Spanish Ab Initio.

Ha sido todo un descubrimiento trabajar la literatura con el enfoque (y valores) del Bachillerato Internacional. Tengo pendiente una entrada en el blog con los trabajos que hemos desarrollado para estudiar la Poesía Lírica de Sor Juana Inés de la Cruz (“entrevistas” a la autora desde varios puntos de vista, comics sobre su vida…) y el gran poster realizado por mis estudiantes para analizar las obras de teatro de Paloma Pedrero reunidas en Pájaros en la Cabeza. Con la parte de lengua he vuelto al análisis del lenguaje de los medios de comunicación, como hacía en Delhi University, pero ahora desde el punto de vista de género.

En las clases de Ab Initio, grado 11, creo que los estudiantes han disfrutado y aprendido mucho haciendo pósteres para presentarse, para comprar y vender en “sus” tiendas, para ofertar “sus” productos, etc.  También las presentaciones de los países que a ellos les interesan (Perú, Uruguay, Cuba, Ecuador, República Dominicana, México y Colombia) hablando de la geografía, la comida, la ropa tradicional, los monumentos más famosos, las personas más conocidas y algunos datos del país.

Para terminar el curso y añadir un poco más de trabajo al que no falta, he participado en el concurso Profes que cuentan de la editorial Difusión y he creado una página de Facebook para mis propios cuentos.

Gracias a todos por vuestra energía positiva, me encanta mi trabajo y aprender con vosotros

¡Me voy de vacaciones!:)

 

የእስፓኝ እና የጣሊያን የእግር ኳስ ጨዋታ

ታዲያስ! ሮዜር እባላላሁ። የአማርኛ ተማሪ እና የእስፓኝኛ ቋንቋ አስተማሪ ነኝ። አሁን ለመጀመሪያ ጊዜ በአማርኛ ጦማር እጽፋለሁ።

ትላንት ማታ የእግር ኳስ ጨዋታ “አፍሪካና” ካፌ ዉስጥ አየሁ። ከሁለት መቶ በላይ ሰዎች በካፌው ውስጥ እያዩ ነበር። ሁሉም የጣሊያን ደጋፊዎች ነበሩ። በጨዋታው ጣሊያን እስፓኝን ሁለት ለዜሮ አሽነፈ። እነሱ በዚህ በጣም ተደሰቱ። እኔ በእግርኳስ ግጥሚያው ጊዜ በአንድ ነገር ተገረምኩ፡፡ ምክንያቱም የተጫዋቾቹ ስም በጣም በተለየ ሁኔታ እየተጠራ ነበር። ለምሳሌ አንድ የእስፓኝ ጎል ጠባቂ ስም De Gea (ዴሄአ) ሲሆን ፣ ጋዜጠኛው ግን “ዲጄያ” በማለት እየጠራው ነበር።

ይህን ከሰማሁ በኋላ እኔ  ስለእስፓኝኛ ቋንቋ አነባበብ ትንሽ መናገር ፈለግኩ።

እስፓኝኛ ቋንቋ እንደ አማርኛ ፎኔቲክ አነባበብ አለው። አምስት ዋና ድምፆች አሉት፡፡ እነሱም፥

a (አ፣አራተኛ)፣

e (ኤ፣አምስተኛ)፣

i (ኢ፣ሶስተኛ)፣

o (ኦ፣ሰባተኛ)፣

u (ኡ፣ሁለተኛ)።

ለምሳሌ፥

da, de, di, do, du (ዳ፣ ዴ፣ ዲ፣ ዶ፣ ዱ)፣

ba, be, bi, bo, bu/ va, ve, vi, vo, vu (ባ፣ ቤ፣ ቢ፣ ቦ፣ ቡ)፣

na, ne, ni, no, nu (ና፣ ኔ፣ ኒ፣ ኖ፣ ኑ)፣

ña, ñe, ñi, ño, ñu (ኛ፣ ኜ፣ኚ፣ ኞ፣ ኙ)።

ነገር ግን ከእነዚህ ትንሽ ከበድ ያሉ ድምፆችም አሉ።

za, ce, ci, zo, zu (ሳ፣ ሴ፣ ሲ፣ ሶ፣ ሱ)፣

ga, gue, gui, go, gu (ጋ፣ ጌ፣ ጊ፣ ጎ፣ ጉ)፣

ca, que, qui, co, cu (ካ፣ ኬ፣ ኪ፣ ኮ፣ ኩ)፣

ha, he, hi, ho, hu (አ፣ኤ፣ኢ፣ኦ፣ኡ)።

ለምሳሌ የኩባዊው ጀግና ስም Che Guevara (ቼጌባራ) እንጂ “ቼጉቬራ” አይደለም።

በተመሳሳይ ሌሎች ስምች እንደ David Villa (ዳቢት ቢያ)፣ Iniesta (ኢኒኤስታ)፣ Sergio Ramos (ሴርሂኦ ራሞስ)፣ Casillas (ካሲያስ)፣ David Silva (ዳቢት ሲልባ)፣ Santi Cazorla (ሳንቲ ካሶርላ)፣ Juan Mata (ሁኣን ማታ) … ተብለው ይነበባሉ፡፡

Gerard Pique (ጄራርት ፒኬ) እና Xavi (ሻቪ) ካታላናዊ ሰሞች ናችው።

ይህ ስለእስፓኝኛ ቋንቋ በጣም ጥቂቱ ነው። የበለጠ ለማወቅ ከፈለጋችሁ፣ ልታሳውቁኝ ትችላላሁ።

አመሰግናለሁ!

Alicia i les seues meravelles

“Amb un nom com el seu, vostè pot ser de qualsevol forma, gairebé”

(Humpy Dumpty, A través del mirall, Lewis Carroll, 1872).

 

La raó dels contes la van tindre les dues àvies de l’Alícia. Una li contava rondalles a la vora del foc, mentre descorfava ametles sobre un canyís o feia dibuixos geomètrics foradant un paper de diari amb sarments encesos amb les brases de la xemeneia. L’altra li contava succeïts que li havien passat a ella o a qualsevol de les sis germanes durant la Guerra, quan feien estraperlo a la Vila creuant la serra de Bèrnia a la llum de la lluna. També li van ensenyar a gaudir remenant en els calaixos dels armaris, furgant objectes de les àvies avantpassades i contant  la història de cada tresor trobat: “aquesta polsera la va portar l’àvia Carme quan va vindre d’Alger, li la va comprar l’amo a la Kasbah abans que els feren fora i tornaren a França, ell estava enamorat d’ella però ella volia tornar al poble i casar-se amb l’avi…”, “aquest escapulari era de la tia Empar, saps que se li va aparèixer el Cor de Jesús quan netejava l’església?”.

L’Alícia escoltava relats de les àvies i llegia. Llegia al llit, llegia al bany, llegia a la naia, a l’era i al riurau, llegia baix l’arbre en compte de tallar raïm, fins i tot llegia quan estava malalta o fingia estar-ho perquè, quan li agradava molt un llibre, s’estimava més acabar-lo que anar a l’escola. Sempre aconseguia convèncer la mare per quedar-se al llit atribuint les sobtades malalties al creixement i a l’edat.

Després va estudiar Filologia Catalana a la Universitat de València, només per seguir llegint. No l’interessaven els fonemes ni els monemes ni les teories literàries. Passava hores a la saleta dels fitxers de la biblioteca, buscant títols en aquelles fitxes anellades i escrites a mà, copiant signatures i esperant ansiosa que els llibres pujaren al sorollós muntacàrregues. A la vesprada els devorava asseguda en un banc dels Jardins de Monfort.

A la Fira Alternativa de València va comprar el seu primer quadern exclusivament per escriure. Tenia les tapes de paper maixé blaves i les fulles de dins d’un paper verd oliva lliure d’àcid però massa gruixut i obscur per al bolígraf. Va seguir escrivint en qualsevol tipus de quadern i va dedicar la joia paperera per recopilar contes que parlaren del procés d’escriure: pàgina 1, El Conte del Quim Monzó; pàgina 6, Continuidad de los parques del Julio Cortázar… Els copiava a mà amb cal·ligrafia i un retolador de punta fina platejat que honorava la metaliteratura i alhora desprenia una forta olor que quasi col·locava.

Ella no es veia opositant i donant classes de llengua i literatura. El seu primer treball com a editora amb una beca misèria li va durar sis mesos. Després va sol·licitar un treball al Centre Cultural de San Salvador. El treball de la seua vida. Allà vivia a la Zona Rosa molt prop de l’ambaixada, caminava cada dia i es dedicava a organitzar esdeveniments socials i culturals: tallers d’escriptura creativa, encontres amb escriptors centreamericans, cursos de guió cinematogràfic, recitacions de poesia, debats sobre el nàhuatl de Mèxic i el pipil, seminaris de traducció, cursos de formació de professors d’espanyol, conferències… Tot el dia envoltada de gent que parlava amb paraules de paraules. Tots li semblaven eloqüents, conversaven d’una manera natural, confabulaven, triaven els mots precisos, inequívocs…

Durant anys l’Alícia va escriure en silenci, no li ho deia a ningú.  Els contes fluïen d’un cop per la nit i no la deixaven dormir. 333 arxius a l’ordinador, no comptava els mig escrits en llibretes, les notes en tovallons de paper i sobrets de sucre de les cafeteries, a les notes del mòbil. Mai va gosar publicar-los: aquest plantejament no crea expectatives, no fan ganes de continuar llegint, aquest altre només descriu el personatge principal, no hi ha indicacions de temps ni descripcions del lloc o de l’ambient. Al nus els diàlegs són massa llargs.  No hi ha acció, només passen coses mínimes i de vegades tan sols expliquen un procés mental. Alguns no tenen desenllaç, potser només una frase que fa de conclusió…

Un dia al Centre Cultural va vindre un senyor basc a parlar de bitàcoles web i el concepte i la paraula la van encisar.  Una caixa que allotja la brúixola per protegir-la dels vaivens i balancejos del vaixell a la mar, que té uns imants a l’interior per evitar els efectes pertorbadors dels ferros d’abordatge i assenyalar sempre el Nord. A més a més guarda un diari amb els quefers quotidians dels mariners i que quedaria preservat en cas de tempesta i deriva. No s’ho va pensar més, va publicar un conte i després un altre… No venien encara estadístiques a les pàgines que gestionaven els continguts digitals, era el principi dels blocs.  A ella li era igual.  El que més li agradava era escriure’ls, creuar el mirall que iniciava un viatge que la portaria cap als jocs infinits de paraules i laberints lingüístics.

 

Lideta Mercato, Addis Ababa

Xavier Vilalta es el fundador y director del estudio Vilalta Arquitectura (Barcelona) que trabaja en arquitectura y urbanismo de una manera sostenible. Mi amigo Antonio me envió una de sus conferencias en TED hace casi tres años, al poco de llegar a Etiopía. El vídeo pone en evidencia los cientos de edificios de aluminio y cristal que proliferan en Addis Abeba. Estuve dando clases en uno de ellos el primer año y coincido plenamente con sus argumentos. En verano (época de lluvias) te mueres de frío y en invierno (estación seca), de calor. No hay que ser arquitecto para entender el sinsentido de estas construcciones que parecen muy modernas en ojos de los nuevos ricos etíopes, pero que dentro de unos años van a estar para tirarlas y volverlas a hacer: escaleras estrechas, materiales de mala calidad, vidrios que no se limpian jamás, aire acondicionado chutando a toda hora en un país con habituales cortes de luz y alquileres elevados que pocos se pueden permitir.

Estuve durante mucho tiempo buscando el edificio en construcción de Vilalta en el barrio de Lideta y nadie me daba razón hasta que un día me lo encontré por casualidad pasando con el coche. Hace muy poco pude convencer al portero y entrar a verlo porque todavía no está inaugurado. El Lideta Mercato, que así se llama el centro comercial, es impresionante. El nombre y el concepto se inspira en Mercato (Addis Abeba), el mercado al aire libre más grande de África, porque quiere recoger su ambiente de pequeñas tiendas (tera). La fachada blanca me recuerda, por un lado, a las casas encaladas de Marrakech y, por otro, al Instituto de Estudios Árabes de París.  Su geometría es un patrón fractal usado en los textiles etíopes (habesha libs), como las cenefas  que también decoran los viejos edificios de la Comisión Económica para África (CEPA), construidos en tiempos del Emperador Haile Selassie (1961). Pequeñas “ventanitas” perforadas en la fachada y cubiertas con cristales de colores que protegen del sol y de la lluvia y permiten la iluminación y ventilación en el interior. La escalera es espectacular. No pude subir a la terraza, futuro centro de recreo con bares y cafeterías. Está diseñada para recoger el agua de la lluvia que se utilizará para las instalaciones sanitarias y también se han colocado/se colocarán en ella paneles fotovoltaicos que hacen al edificio más eficaz energéticamente.

Estamos de suerte en Etiopía porque Vilalta está también construyendo un nuevo centro de maternidad en la entrada del hospital de la ciudad de Woldyia, respetando la arquitectura tradicional etíope (tukul), pero creando un edificio contemporáneo construido con acero y bambú. Innovación tecnológica y respeto al entorno en que se construye, ¡enhorabuena!

Sol i Sole

El despertador del telèfon va sonar en mode vibrant a les 5.25 i ella el va sentir baix del coixí. Es va alçar sense fer soroll i es va adreçar al bany contigu d’immediat. El Peter roncava a l’altra banda del llit amb tota sonoritat. Dutxa ràpida i a vestir-se. Vestit jaqueta negre i brusa blanca, tenia conferència. Arracades de llautó daurades amb forma de fletxa que havia comprat a una dissenyadora polonesa al mercat de Museumplein i un anell antic amb forma de peix d’Orissa. Sempre alguna cosa original o ètnica, era el seu estil.

Va eixir de l’habitació amb xancletes i les sabates de tacó a la mà i va anar a la cuina per fer-se un tallat de màquina i preparar-se un parell de llesques de pa amb oli d’oliva italià ecològic i mel de Tigray. Va eixir a la terrassa a menjar-s’ho mentre consultava el mòbil. Missatge al grup d’amigues d’Addis. Bon dia, xiques, aquesta setmana treballe de dilluns a dimecres, no compteu amb mi per a res. Divendres necessitaré sauna i massatge, qui s’apunta 💆? Tres besets 😘😘😘. Segon missatge al professor d’amarinya per cancel·lar la classe. Quan interpreta acaba esgotada. Estar concentrada en el que diuen les persones, entendre-les i transmetre la informació en tant poc de temps requereix un gran esforç intel·lectual i fins i tot físic, ella també parla amb les seues mans i, quan toca consecutiva, es passa el dia dreta. El cervell no dóna per a més.

En acabar els missatges passa a l’agenda del dia. 7.45 el xofer portarà l’Anna, la major, i el Sebastià, el segon, a l’escola, una sort viure tan prop. La menuda avui està malalta, es quedarà a casa. A les 8 tornarà a per ells. De camí la deixaran a la Unió Africana i el cotxe seguirà fins a l’oficina del marit. Després que faça la compra al súper de Bole, al del barri fa una setmana que no hi ha llet i també necessiten sucre. Pel sucre haurà d’anar al mercat i fer més de vint minuts de cua. Encara té temps de carregar la targeta de la llum, que és prepagament, mitja hora de cua; però no d’omplir el dipòsit de gasolina, més de dues hores d’espera, estem a final de mes i sempre escasseja. El cotxe tornarà a pel fill a la 1.30, té futbol extraescolar i després cal portar-lo a l’escola holandesa. Tres dies per setmana tots tres van a l’escola de l’ambaixada en flamenc a més d’estudiar a l’escola internacional. Tornada a Sarbet per arreplegar la filla que estarà esperant a la biblioteca. Cal enviar un missatge al professor de violí per dir-li que arribaran vora les 4. Tornant, poden arreplegar-la a ella que estarà a la cafeteria. La conferència acaba a les 3. La deixarà a casa i anirà a l’oficina del Peter per portar-lo a l’ambaixada russa, avui hi té un còctel. Dues hores extres per al xofer, cal apuntar-ho al calendari de la cuina, que si no se li oblidarà a final de mes.

7.10. Notícies en holandés a la ràdio, 20 minuts, mentre prepara el desdejuni dels xiquets, sort que la Sol arriba avui prompte. Després del desdejuni li dona temps a llegir la portada del diari, toca en francés. Dilluns, dimecres i divendres dues llengües, dimarts, dijous i dissabte les altres dues. Cal mantindre les quatre cada dia, Sole és ben disciplinada per això. Diumenge, lliure. També ha de revisar les notes de la conferència d’e-learning a Àfrica, no en té ni idea, què voldrà dir PLE o MOOC? Com ha de traduir Understanding by Design o Flipped Classrooom al francès?

7.15 arriba Sol, el seu sol…

Sol, Tsehai en amarinya, la seua llengua. S’ha alçat a les 4, ahir va anar d’enterrament i no va tindre temps de fer l’enjera. El teff fa tres dies que fermenta. A les 3.45 ha sonat el despertador, quina mandra amb aquesta frescor. El Dawit ha dormit tota la nit damunt d’ella, ahir tenia febre. Avui la Sole treballa, ha d’estar a les 7 a sa casa. Acaba l’enjera, encén el carbó per preparar el desdejuni, bufa amb el ventall d’espart perquè accelere la combustió. A les 4.30 comença a fer el fir fir amb l’enjera d’ahir. Mentre bull l’aigua amb un foguer elèctric, prega perquè no se’n vaja la llum. Avui no hi ha temps per fer café. El muetzí crida a l’oració. Perfecte per despertar el fill i l’home. Avantatges de viure en un quarto dins d’una mesquita. El Dawit vol seguir dormint, l’home ni l’ha sentida, encara estarà baix l’efecte de l’alcohol d’ahir. Al bany que comparteixen amb els veïns hi ha cua, ella pot dutxar-se a casa de la Sole, avui tindrà temps. El marit diu que ho farà a la nit. A veure si se’n recorda. Després de desdejunar comencen a caminar cap a casa de la germana, és massa matí per portar el xiquet a l’escola. 20 minuts caminant, tots de pujada. En arribar, olor a cafè torrat, ella encara està en dejú, no ha tingut temps de res. Ja desdejunarà a casa de la Sole, la Mònica està a casa. Això li fa recordar que potser el seu Dawit encara té febre. Li toca el front, no, gràcies a Déu. Tres taxis i arribarà a casa. La Sole ja haurà preparat el desdejuni. Aquesta senyora no és com les altres per les quals ha treballat. Aquesta treballa, cuina, estudia violí i ja parla amarinya. Què bona que és! Cua a la parada, tots van plens. Què mal que condueixen, van per qualsevol lloc. Sort que ha aconseguit seient. Una estona de relaxament. Avui treballa el Fikru de porter, què guapo que és i tant religiós ell, a més no li agrada la cervesa ni el qat, un home sencer. Ai, què fa ella pensant altra vegada en aquest home! Treu el mòbil i busca l’App de la Bíblia, comença a llegir, Salm 140.

– Bon dia Sol, com està el teu fill? L’has deixat a casa de la teua germana? Encara té febre? La Mònica està millor. Avui no anirà a escola. Després podeu fer galetes, hi ha mantega a la nevera, ahir el xofer en va trobar. Si està cansada li poses els dibuixos però el disc blau en holandés.

– Bon dia, Soledat, gràcies a Déu que no té febre, sí que faré galetes amb la xiqueta. Hui toca planxa, però amb ella a casa no sé si tindré temps per tanta cosa.

– No cal dir-ho, Sol, tu a la teua marxa. Que tingues un bon dia! Qualsevol cosa li telefones al Peter, jo estaré a la cabina i no ho sentiré.

11.10. Set trucades perdudes de casa, serà la xiqueta. 27 WhatsApp, la Sol plora 😢😢😢 ha trencat una tasseta de café de la prestatgeria del menjador, quin disgust! 😡😡😡- contesta la Sole immediatament. La Sole mai s’enfada. Li ha barrejat roba i li ha canviat de color, cada dos per tres li crema els bescuits, és lenta i no pots dir-li més d’una cosa alhora perquè s’atorrolla, li costa somriure, malcria els seus fills… però ella sap que és honesta, bona persona, que ho fa tot el millor que sap…

Se sent malament. Per què li ha posat aquesta careta tan lletja? És la primera vegada que ho fa. Sap que la Sol no ho ha fet a posta, potser ha sigut la Mònica i ella s’ha carregat la culpa, sempre vol protegir els seus fills. Què mal li sap ara, en aquest país tothom és tan amable i és només una tassa! La tassa del seu avi, una tassa que té vora cent anys i que és un record familiar, però aquesta careta era massa forta. N’està penedida.

Plin, plin, plin, nou missatge, la Sol està escrivint… Què és? 💩 Una merda! Li ha enviat una merda? Què sensible! És veritat que ella li ha enviat una cara de pocs amics 😡, però tampoc és per a tant, què fort, se n’ha passat. Li truca al Peter per contar-li-ho, però no li agafa el telèfon, estarà reunit, aquest home sempre està reunit. Missatge al grup d’amigues, necessita compartir-ho amb algú. La Sol m’ha enviat una merda. De sobte vint missatges en menys de 2 minuts: que si eres massa bona, que si eres massa bleda, que l’hauràs de despatxar, què insolent, que com s’atreveixen (en plural, com si fora tota Etiòpia qui ha enviat l’emoji).

Com va a acomiadar-la ella! El seu home treballa a l’obra i beu, Sol ho paga tot a casa, el lloguer, l’escola del fill, la llum, l’aigua… Si buscara una altra empleada, què dirien els seus fills? L’estimen tant… Ella mai ha canviat, una a cada país, a totes les ha estimades i totes a ella, sempre agraïda, sempre generosa (regals a Nadal, a l’estiu, cada vegada que viatgen…), bon sou, els hi ha ensenyat a cuinar, els ha buscat feina quan se’n van… Amigues més que empleades.

Està cansada, dolguda, rabiosa, no pot tornar a la cabina. No interpretarà bé. Mal de cap. Intenta telefonar a l’encarregat. No l’agarra, estarà traduint. Li envia un WhatsApp. La meua filla està malalta, he de portar-la a l’hospital. Se sent culpable, és sempre molt responsable. Sap que no està bé. Mai ha abandonat una conferència però hi ha intèrprets suplents avui. Ix de l’edifici, plou. Truca al xofer, però està conduint, se’n recorda que el Sebastià té futbol i li ve al cap tot el programa.

Agafa un taxi. A l’Intercontinental. Vol nadar, una estona al jacuzzi, vol desaparèixer… Recorda que no porta banyador, és igual, un massatge, el que siga, ha de pensar… Per què treballa tant? Per què està de massatge en comptes d’anar a casa i parlar amb Sol? Ella sempre defensa els etíops, les amigues es riuen d’ella, patriòtica d’adopció. Es queda adormida amb la toquejada.

La massatgista la desperta, fa un quart d’hora que ha acabat… Dutxa d’aigua calenta. El màxim que pot aguantar, l’ixen les llàgrimes, no vol tornar a casa. Es vesteix lentament, intenta animar-se, però torna a plorar. Obri la bossa, treu el telèfon, ja són les 5, potser poden passar a per ella. Missatge de Sol:

“Hola Sole. Ho sent molt, ja sé que s’estimava molt la tassa, era del seu avi. Encara està enfadada amb mi? Li he enviat un gelat de xocolata 💩 i no m’ha contestat, com sempre diu que la xocolata li posa de bon humor 😋😋😋 Estic esperant-la a casa, el meu fill ja ha acabat l’escola i està esperant-me amb la mestra. La Mònica no té febre, me’n puc anar?

Sole plora, aquesta vegada de riure 🙈😂😂😂😃😃😃

2016-06-03 21.32.15

Actividad en clase de ELE: El túnel de San Gotardo

Para Rodion

Hoy en clase de ELE hemos realizado a petición de un alumno ruso, que por cierto no ha asistido, una actividad de expresión escrita y traducción. Explico cómo hemos desarrollado la actividad:

  1. Vemos el vídeo sobre la inauguración del túnel ferroviario de San Gotardo en los Alpes suizos que, según los políticos europeos, unirá más el continente.
  2. Los alumnos redactan una nota de prensa sobre el acontecimiento.
  3. Volvemos a ver el vídeo y añaden algunos detalles a sus notas.
  4. Les entregamos a los alumnos la nota de prensa en su lengua y tienen que traducirla al español. Este era el objetivo de la actividad, ya que mi alumno quiere practicar para su examen de traducción. Podríamos también perdirles que mejoraran el texto aportando nuevos detalles o ideas.
  5. Los estudiantes comparan su traducción con la nota de prensa en español.
  6. Expresión oral comentando su experiencia como traductores y las diferencias entre los artículos y la forma de contar la noticia.

La actividad la hemos realizado en una hora y cuarto de clase. Nivel B2 – C1.

Materiales:

Español: http://es.euronews.com/2016/06/01/san-gotardo-un-tunel-que-favorece-la-unidad-de-europa/

Francés: http://fr.euronews.com/2016/06/01/le-nouveau-tunnel-du-gothard-en-suisse-prodige-technique-et-symbole-de-l-unite/

Inglés: http://www.euronews.com/2016/06/01/world-s-longest-and-deepest-train-tunnel-opens-in-switzerland/

Portugués: http://pt.euronews.com/2016/06/01/suica-inaugura-o-tunel-ferroviario-mais-longo-do-mundo/

Alemán: http://de.euronews.com/2016/06/01/bahn-frei-gotthard-basistunnel-feierlich-eroeffnet/

Ruso: http://ru.euronews.com/2016/06/01/world-s-longest-and-deepest-train-tunnel-opens-in-switzerland/

Ejemplo:

 

 

La llauna de caviar

Per a ma mare

La Maria Esperança i el Rafael van estalviar per celebrar els vint-i-cinc anys de la seua boda a Moscou. “A Rússia? -reprotxaven els amics del poble- Allà no hi ha més que misèria!”. “Què ignorants, Felo, què ignorants! Què saben ells de ‘la ciutat de les ciutats’, que deia el Txèkhov!” El Rafael confiava en el criteri de la Maria Esperança en triar les destinacions dels seus viatges. Fins ara sempre hi havia encertat.

Les xiquetes es quedarien al poble, eren menudes, es cansarien de caminar i veure tants monuments. Els avis, i especialment la besàvia, estarien encantats de tindre-les a casa. De matí s’entretindrien pel pati amb les bicicletes i les seues nines. De vesprada jugarien a les cartes i al dòmino. Ella els demanaria que li arrancaren eixe pèl que sempre li eixia a la barbeta i els mossegaria el dit quan s’acostaren a la seua boca. Elles riurien boquejades.

Van tornar del viatge contents i sense parar de contar coses: quines esglésies, mare, i quines pinacoteques! El ballet, els concerts de música clàssica… Pobresa, n’hi havia, però no com als contes del Txèkhov, que menjaven pa negre mullat en aigua i un te que olia a peix. Anys durs de la Perestroika. La gent compartia taxi, alguns venien sis o set creïlles damunt d’una caixa de cartó perquè no en tenien més, vodka al carrer per combatre el fred. Ells no havien patit gana però tampoc s´havien xuplat els dits. Sopes de remolatxa i creïlla tots els dies. Carn, poca; peix sí, però no com el nostre. Al Rafael li van agradar unes coses que semblaven mandonguilles de pasta, com les que havien tastat a Roma, però no en recordava el nom.

Van vindre amb regals per a tots embolicats en paper d’estrassa i de diari en ciríl·lic. Per a la besàvia, un mocador de flors; per als avis, una aquarel·la de l’església de Sant Basili i per a les xiquetes, unes matrioixques i unes galetes de neula amb xocolata embolicades amb dos paperets, un de plata pegat al dolç i l’altre amb un dibuix d’uns ossets al bosc, que els hi va fer tant de goig. La sorpresa: dues llaunes de caviar per a tots.

A Rússia no el van poder tastar, però la guia, una donota amb bigot que era del Partit i tenia molts contactes, n’havia aconseguit per a portar-ne a casa. Al Rafel li feia por passar les llaunes per la duana, però la Maria Esperança deia que era més perillós treure la icona de la marededéu que ell havia comprat al mercat d’Izmailovo. Rafel no estava disposat a renunciar a la seua peça de col·lecció així que va acceptar el tracte. Caviar per icona.

Normalment sopaven a la taula de marbre que hi havia a la cuina, per torns. Primer les xiquetes, després l’avi Jaume. L’àvia Carme no sopava mai asseguda, anava d’un costat a l’altre de la cuina, entrava al rebost, tornava amb el setrill a la mà, torrava pa, tallava trossets de moixama… Quan tots havien acabat, la besàvia es menjava una tassa de sopes amb pa dur, el del dia el trobava massa corretjós. En aquesta ocasió l’àvia Carme va demanar a la Maria Esperança que parara taula al menjador i hi posara les tovalles.

Tots contemplaven les llaunes vora la xemeneia mentre la Maria Esperança untava lentament mantega a unes llesques de pa redó. La Maria Esperança va obrir la llauna amb tota parsimònia i tots van contemplar bocabadats aquella mena d’ouets grisos, uns damunt dels altres, atapeïts però soltets. No sabien a res del que havien menjat fins aleshores, ni a eriçons, ni a bull, ni a fresa de melva… Tanmateix, no era per a tant. Les seues coques, la paella, la gamba amb bleda… qualsevol cosa que feia l’àvia els agradava més. L’avi Jaume, després de tants patriòtics comentaris, va dir que li obriren l’altra llauna i tots van riure de l’ocurrència. La Maria Esperança va dir que la guardarien per a l’estiu.

A l’agost, l’avi va recordar la presència de la llauna al rebost, però la Maria Esperança va dir que millor esperar al Nadal, que estarien els altres avis i així també ells el provarien. La Nit de Cap d’any va ser l’àvia qui va anomenar el caviar, però aquesta vegada la Maria Esperança va dir que la volia per a un sopar que tenia amb uns amics de Barcelona que havien conegut en un viatge a Egipte, ell era molt bocafí i segur que li agradaria tastar-lo. Els amics van vindre al poble, però la Maria Esperança es va oblidar de treure el caviar. Al juliol va morir l’àvia i com que estaven de dol, ningú va gosar a parlar de la llauna.

I allà va quedar, tota vermella ella, amb aquell peixot gris envoltat de lletres russes, acompanyada de melmelades de prunes que feien per a tot l’any, de pots d’anxoves colgats de sal, codonyat i d’altres conserves que abundaven als prestatges del rebost.

 

Era temps de verema i el Rafel i la Carme estaven de viatge al Marroc, ja no tenien ceps ni ametlles i podien gaudir de viatjar quan volien i els permetia la seua pensió. Carmeta, la filla major, va entrar al rebost i es va adonar que la llauna de caviar havia caducat feia molts anys… Desfer-se d’aquell tresor ple d’emocions? Formava part del paisatge familiar. Igual que les nines russes de galtetes rosades i vestits florejats que encaixaven unes dins de les altres, atapeïdes i soltes, com els records d’altres temps i d’altres llocs.

La llauna de caviar

« Entradas Anteriores