La bossa del Wonde

Wonde treballava de debò, classes a la Universitat d’Addis Abeba de matí i com a consultor a les Nacions Unides de vesprada. L’ordinador que el seu amic Teshome li havia portat dels Estats Units 16 anys enrere era d’un altre segle i el Toshiba que tenia damunt la taula al seu petit i fosc despatx de la CEPA era també una antigalla. Cada dia trigava més de quinze minuts per encendre’s i apagar-se, però ell l’aguaitava resignadament mentre els logotips de Windows i el salva-pantalles de pluja torrencial, arc de sant matí i castell suís que la seva filla li havia instal·lat quan encara vivia a Addis i estudiava al Liceu, jugaven alternant-se en una mena de combat que ell no entenia gaire. Un apareixia i l’altre s’amagava, ambdós pampalluguejaven de vegades alhora al fons de pantalla.

Ell era, com el definia el seu nom etíop, Wondewossen, un home amb mesura, que coneixia els seus límits, la frontera, l’horitzó. I com a tal, esperava pacientment que tot ocorregués. Que l’ordinador el tenia plantat 15 minuts, pas de problème. Que els de l’Aliança Francesa li havien convidat al seu primer viatge a París on veuria la seva filla, la torre Eiffel i donaria una conferència a La Sorbonne, on sempre havia somniat estudiar i mai va tindre l’oportunitat, content de valent. Que ara semblava que els francesos s’havien oblidat i no li havien enviat el bitllet a temps, que anàvem a fer, Egziabiher yawkale, que sigui el que Déu vulgui…

Me’l vaig trobar a la cafeteria del Kaldis prenent un express, mitja tassa de cafè i mitja de té, com ell, sempre equilibrat. Sucre, just per a trencar l’amargor i per endolcir aquella vesprada de pluja del mes de maig que tenia mitja Etiòpia seca i l’altra mitja inundada

-Seu, bonica! Com va la feina? –em va dir oferint-me la cadira al seu costat i mirant-me amb aquells ulls que sobresortien i sempre acompanyaven les seves característiques ulleres al sota.

– Bé, com sempre, molta feina. Estem preparant un congrés i hem de traduir un munt de documents. I tu, com, estàs? Ja t’han enviat el bitllet per a França?

-No, encara no, però estic content, avui m’han instal·lat a l’oficina un ordinador nou, gratis, només per a mi, d’aqueixos portàtils que podré portar a la facultat, a la biblioteca, a unes classes particulars de francès que dono a l’ambaixada de Canadà, els dissabtes a una tertúlia que tinc amb els amics al Teatre Nacional…

-L’enhorabona! Això cal celebrar-ho ara mateix! Vaig a demanar un suc d’alvocat i uns benignes.  Compartim. O t’estimes més un plat de sambusses de llentilles?- li vaig contestar aliant-me a la seva felicitat.

-Demana el que vulgues, però no sé si ens precipitem a celebrar-ho…

Em va contar que el número de registre de l’ordinador, aquesta plaqueta platejada que etiqueta cada prestatgeria, taula, telèfon, impressora… a la CEPA no corresponia amb el número que el nostre cap de secció li havia enviat per correu electrònic. Aleshores va arribar el Messi a la nostra taula i, ficant cullerada com acostumava, va bromejar i riure dient que potser el seu ordinador anava destinat a un de nosaltres. Tots dos ens vam convidar al seu despatx a veure in situ l’esperada criatura i comprovar si verament l’aparell no era seu.

Allà, al meu país, ens enfilaríem per les parets. Ací, calma, temperància, paciència, acceptació de qualsevol contratemps, chiger yelem o hakuna matata, Déu proveirà… aquests valors que tant admirava dels meus companys africans i que malgrat tants anys de convivència, no havien quallat encara a la meva persona…

La bossa, la bossa de l’ordinador és el que més li dolia al Wonde tornar a l’oficina de recursos humans. M’ho repetia una i altra vegada, tan bonica i elegant, no era com aqueixes xineses que venien per tot arreu, aquesta es veia de bona qualitat, “mira-la, toca-la, fins i tot no fa cap olor a plàstic ni a cuir -em repetia-. Té al menys tres butxaques, aquest departament és per l’ordinador, aquest altre per a papers i documents, que a gosades que en carrejo cap aquí i cap allà, fins i tot té una petita butxaca exterior on pots posar el mòbil, una corretja i anses, aquesta etiqueta que penja és per a escriure el meu nom i es com de ministre, oi que sí?”.

2016-05-19 21.53.08

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s