La llauna de caviar

Per a ma mare

La Maria Esperança i el Rafael van estalviar per celebrar els vint-i-cinc anys de la seua boda a Moscou. “A Rússia? -reprotxaven els amics del poble- Allà no hi ha més que misèria!”. “Què ignorants, Felo, què ignorants! Què saben ells de ‘la ciutat de les ciutats’, que deia el Txèkhov!” El Rafael confiava en el criteri de la Maria Esperança en triar les destinacions dels seus viatges. Fins ara sempre hi havia encertat.

Les xiquetes es quedarien al poble, eren menudes, es cansarien de caminar i veure tants monuments. Els avis, i especialment la besàvia, estarien encantats de tindre-les a casa. De matí s’entretindrien pel pati amb les bicicletes i les seues nines. De vesprada jugarien a les cartes i al dòmino. Ella els demanaria que li arrancaren eixe pèl que sempre li eixia a la barbeta i els mossegaria el dit quan s’acostaren a la seua boca. Elles riurien boquejades.

Van tornar del viatge contents i sense parar de contar coses: quines esglésies, mare, i quines pinacoteques! El ballet, els concerts de música clàssica… Pobresa, n’hi havia, però no com als contes del Txèkhov, que menjaven pa negre mullat en aigua i un te que olia a peix. Anys durs de la Perestroika. La gent compartia taxi, alguns venien sis o set creïlles damunt d’una caixa de cartó perquè no en tenien més, vodka al carrer per combatre el fred. Ells no havien patit gana però tampoc s´havien xuplat els dits. Sopes de remolatxa i creïlla tots els dies. Carn, poca; peix sí, però no com el nostre. Al Rafael li van agradar unes coses que semblaven mandonguilles de pasta, com les que havien tastat a Roma, però no en recordava el nom.

Van vindre amb regals per a tots embolicats en paper d’estrassa i de diari en ciríl·lic. Per a la besàvia, un mocador de flors; per als avis, una aquarel·la de l’església de Sant Basili i per a les xiquetes, unes matrioixques i unes galetes de neula amb xocolata embolicades amb dos paperets, un de plata pegat al dolç i l’altre amb un dibuix d’uns ossets al bosc, que els hi va fer tant de goig. La sorpresa: dues llaunes de caviar per a tots.

A Rússia no el van poder tastar, però la guia, una donota amb bigot que era del Partit i tenia molts contactes, n’havia aconseguit per a portar-ne a casa. Al Rafel li feia por passar les llaunes per la duana, però la Maria Esperança deia que era més perillós treure la icona de la marededéu que ell havia comprat al mercat d’Izmailovo. Rafel no estava disposat a renunciar a la seua peça de col·lecció així que va acceptar el tracte. Caviar per icona.

Normalment sopaven a la taula de marbre que hi havia a la cuina, per torns. Primer les xiquetes, després l’avi Jaume. L’àvia Carme no sopava mai asseguda, anava d’un costat a l’altre de la cuina, entrava al rebost, tornava amb el setrill a la mà, torrava pa, tallava trossets de moixama… Quan tots havien acabat, la besàvia es menjava una tassa de sopes amb pa dur, el del dia el trobava massa corretjós. En aquesta ocasió l’àvia Carme va demanar a la Maria Esperança que parara taula al menjador i hi posara les tovalles.

Tots contemplaven les llaunes vora la xemeneia mentre la Maria Esperança untava lentament mantega a unes llesques de pa redó. La Maria Esperança va obrir la llauna amb tota parsimònia i tots van contemplar bocabadats aquella mena d’ouets grisos, uns damunt dels altres, atapeïts però soltets. No sabien a res del que havien menjat fins aleshores, ni a eriçons, ni a bull, ni a fresa de melva… Tanmateix, no era per a tant. Les seues coques, la paella, la gamba amb bleda… qualsevol cosa que feia l’àvia els agradava més. L’avi Jaume, després de tants patriòtics comentaris, va dir que li obriren l’altra llauna i tots van riure de l’ocurrència. La Maria Esperança va dir que la guardarien per a l’estiu.

A l’agost, l’avi va recordar la presència de la llauna al rebost, però la Maria Esperança va dir que millor esperar al Nadal, que estarien els altres avis i així també ells el provarien. La Nit de Cap d’any va ser l’àvia qui va anomenar el caviar, però aquesta vegada la Maria Esperança va dir que la volia per a un sopar que tenia amb uns amics de Barcelona que havien conegut en un viatge a Egipte, ell era molt bocafí i segur que li agradaria tastar-lo. Els amics van vindre al poble, però la Maria Esperança es va oblidar de treure el caviar. Al juliol va morir l’àvia i com que estaven de dol, ningú va gosar a parlar de la llauna.

I allà va quedar, tota vermella ella, amb aquell peixot gris envoltat de lletres russes, acompanyada de melmelades de prunes que feien per a tot l’any, de pots d’anxoves colgats de sal, codonyat i d’altres conserves que abundaven als prestatges del rebost.

 

Era temps de verema i el Rafel i la Carme estaven de viatge al Marroc, ja no tenien ceps ni ametlles i podien gaudir de viatjar quan volien i els permetia la seua pensió. Carmeta, la filla major, va entrar al rebost i es va adonar que la llauna de caviar havia caducat feia molts anys… Desfer-se d’aquell tresor ple d’emocions? Formava part del paisatge familiar. Igual que les nines russes de galtetes rosades i vestits florejats que encaixaven unes dins de les altres, atapeïdes i soltes, com els records d’altres temps i d’altres llocs.

La llauna de caviar

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s