Alicia i les seues meravelles

“Amb un nom com el seu, vostè pot ser de qualsevol forma, gairebé”

(Humpy Dumpty, A través del mirall, Lewis Carroll, 1872).

 

La raó dels contes la van tindre les dues àvies de l’Alícia. Una li contava rondalles a la vora del foc, mentre descorfava ametles sobre un canyís o feia dibuixos geomètrics foradant un paper de diari amb sarments encesos amb les brases de la xemeneia. L’altra li contava succeïts que li havien passat a ella o a qualsevol de les sis germanes durant la Guerra, quan feien estraperlo a la Vila creuant la serra de Bèrnia a la llum de la lluna. També li van ensenyar a gaudir remenant en els calaixos dels armaris, furgant objectes de les àvies avantpassades i contant  la història de cada tresor trobat: “aquesta polsera la va portar l’àvia Carme quan va vindre d’Alger, li la va comprar l’amo a la Kasbah abans que els feren fora i tornaren a França, ell estava enamorat d’ella però ella volia tornar al poble i casar-se amb l’avi…”, “aquest escapulari era de la tia Empar, saps que se li va aparèixer el Cor de Jesús quan netejava l’església?”.

L’Alícia escoltava relats de les àvies i llegia. Llegia al llit, llegia al bany, llegia a la naia, a l’era i al riurau, llegia baix l’arbre en compte de tallar raïm, fins i tot llegia quan estava malalta o fingia estar-ho perquè, quan li agradava molt un llibre, s’estimava més acabar-lo que anar a l’escola. Sempre aconseguia convèncer la mare per quedar-se al llit atribuint les sobtades malalties al creixement i a l’edat.

Després va estudiar Filologia Catalana a la Universitat de València, només per seguir llegint. No l’interessaven els fonemes ni els monemes ni les teories literàries. Passava hores a la saleta dels fitxers de la biblioteca, buscant títols en aquelles fitxes anellades i escrites a mà, copiant signatures i esperant ansiosa que els llibres pujaren al sorollós muntacàrregues. A la vesprada els devorava asseguda en un banc dels Jardins de Monfort.

A la Fira Alternativa de València va comprar el seu primer quadern exclusivament per escriure. Tenia les tapes de paper maixé blaves i les fulles de dins d’un paper verd oliva lliure d’àcid però massa gruixut i obscur per al bolígraf. Va seguir escrivint en qualsevol tipus de quadern i va dedicar la joia paperera per recopilar contes que parlaren del procés d’escriure: pàgina 1, El Conte del Quim Monzó; pàgina 6, Continuidad de los parques del Julio Cortázar… Els copiava a mà amb cal·ligrafia i un retolador de punta fina platejat que honorava la metaliteratura i alhora desprenia una forta olor que quasi col·locava.

Ella no es veia opositant i donant classes de llengua i literatura. El seu primer treball com a editora amb una beca misèria li va durar sis mesos. Després va sol·licitar un treball al Centre Cultural de San Salvador. El treball de la seua vida. Allà vivia a la Zona Rosa molt prop de l’ambaixada, caminava cada dia i es dedicava a organitzar esdeveniments socials i culturals: tallers d’escriptura creativa, encontres amb escriptors centreamericans, cursos de guió cinematogràfic, recitacions de poesia, debats sobre el nàhuatl de Mèxic i el pipil, seminaris de traducció, cursos de formació de professors d’espanyol, conferències… Tot el dia envoltada de gent que parlava amb paraules de paraules. Tots li semblaven eloqüents, conversaven d’una manera natural, confabulaven, triaven els mots precisos, inequívocs…

Durant anys l’Alícia va escriure en silenci, no li ho deia a ningú.  Els contes fluïen d’un cop per la nit i no la deixaven dormir. 333 arxius a l’ordinador, no comptava els mig escrits en llibretes, les notes en tovallons de paper i sobrets de sucre de les cafeteries, a les notes del mòbil. Mai va gosar publicar-los: aquest plantejament no crea expectatives, no fan ganes de continuar llegint, aquest altre només descriu el personatge principal, no hi ha indicacions de temps ni descripcions del lloc o de l’ambient. Al nus els diàlegs són massa llargs.  No hi ha acció, només passen coses mínimes i de vegades tan sols expliquen un procés mental. Alguns no tenen desenllaç, potser només una frase que fa de conclusió…

Un dia al Centre Cultural va vindre un senyor basc a parlar de bitàcoles web i el concepte i la paraula la van encisar.  Una caixa que allotja la brúixola per protegir-la dels vaivens i balancejos del vaixell a la mar, que té uns imants a l’interior per evitar els efectes pertorbadors dels ferros d’abordatge i assenyalar sempre el Nord. A més a més guarda un diari amb els quefers quotidians dels mariners i que quedaria preservat en cas de tempesta i deriva. No s’ho va pensar més, va publicar un conte i després un altre… No venien encara estadístiques a les pàgines que gestionaven els continguts digitals, era el principi dels blocs.  A ella li era igual.  El que més li agradava era escriure’ls, creuar el mirall que iniciava un viatge que la portaria cap als jocs infinits de paraules i laberints lingüístics.

 

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s